On s’amaga la por by NUR COSTA

Sé que he estat dormint perquè si miro el sostre, les estrelles que hi ha enganxades no estan il·luminades. Es carreguen de la llum natural i quan ja han passat unes hores, deixen de brillar. Aquest efecte de foscor total representa la nit. La meitat d’un somni. La soledat. Però al cap d’una estona, si m’hi fixo bé, diviso els mobles de l’habitació. Sé on està tot. El primer dia que em vaig aventurar, vaig descobrir que el meu superpoder era caminar a través de la foscor. No em cal allargar els braços per tocar les parets quan faig això. Puc avançar amb passos ràpids. D’aquí poc és Nadal. Encara ha d’arribar el tió. El nostre entra per la porta, mai pel balcó. Vull que arribi i he promès a la mare que no tindré por. Que a partir d’ara no aniré cada nit a la seva habitació a dormir quan tothom s’hagi posat al llit. Sol passar pels voltants de mitja nit. És quan pot passar de tot. L’hora de la por. Quan el món dóna la volta i els vius s’intercanvien amb els morts. Sento el rellotge del menjador tocar les dotze. Quan han acabat les campanades, el meu nom. Dit amb corre cuita. Núria, escolto. Miro els peus del llit. Sóc jo. El meu cap, amb el mateix pentinat de bolet que duia llavors, surt ajudat per les meves mans i ha—he?—cridat el meu nom. Núria, de nou. Tanco els ulls i el meu cor s’accelera. Pica fort i vol sortir del meu cos. El sento més avall del pit. A l’estomac. S’ha amagat potser perquè està espantat. Se m’ha desplaçat i a dia d’avui encara no el sé situar. Vull obrir els ulls però podria ser que em tornés a trobar-me als peus del llit. Sense adonar-me’n, m’he recobert amb la manta i noto com l’escalfor de la meva respiració m’ennuvolen la visió. Aleshores encara no era miop. Podia veure-hi a la perfecció, és a dir, a través de la foscor. Confiava amb els meus ulls però alhora no. No volia obrir-los perquè la foscor ja no era foscor. La foscor em protegia però ja no podia confiar-hi si no hi veia més enllà. I vaig pensar: el tió no havia arribat. No hi havia cap pacte a trencar. Vaig mantenir els ulls tancats i vaig treure’m la manta per saltar del llit. No em vaig posar les sabatilles, no hi havia temps. Caminar sobre marbre m’envia un petit llampec fred de la planta del peu fins les espatlles. Una sensació que em despertava a cada passa. Aleshores encara no havia descobert el parquet. Dreta. Surto de la meva habitació. Camino passadís avall. Esquerre. Entro a l’habitació dels meus pares. Dreta. M’enfilo al seu llit. Gatejo amb precaució. La mare se’n dóna compte de seguida i em tapa amb la manta. El pare s’aparta però no es desperta. Segueix roncant. La mare no diu res perquè potser capta amb la mirada el buit legal de la nostra promesa. Dormim. O fem veure que dormim durant els primers minuts. Quietes. Ni gosem empassar saliva. Després desistim. L’endemà arriba el tió perquè això no torni a passar. Però els somnis continuen. El meu cor no sé on està i el que veig s’ha esborronat en aquests darrers anys.

Spread the literary love